Astrid Hjertenæs Andersen. Cavalls Sota a pluja,

Astrid Hjertenæs Andersen (Noruega,1915-1985)

CAVALLS SOTA LA PLUJA

Il·lustració d'Astrid H.A.

Quan la meva ment és plena de somnis,
més obscurs, més remots
d'allò que pot explicar el meu pensament,
més salvatges, més ardents
que allò que pot comprendre el meu cor,
només vull quedar-me sota la pluja
com els cavalls s'estan sota la pluja
en una plana extensa i sucosa,
entre  muntanyes pesants, com les d'aquí.

Estar-me immòbil i sentir que el cos xucla
aquesta frescor, aquesta força, aquesta humitat,
que en rierols impetuosos em regalima
per la cara, pel cabell, per les mans.
Assemblar-me al bosc que xucla
com un nen, els pits del cel.
Assemblar-me a l'esplanada,  plena de dolçor,
que batega amb castos desitjos.

Com s'estan els cavalls sota la pluja,
inclinats, amb els flancs molls,
deixant que l'olor a terra i humitat
els recorri amb força i dolçor la ment,
així vull estar, i d'aquesta manera única, ser
i deixar que caigui el plugim del cel,
fins que el pensament lliure ja de febre
porti els somnis a la claredat
en una calma resistent i silenciosa.


De Unge Søylene(1948)

Inger Hagerup. Detall d'un paisatge invisible de Novembre.

Inger Hagerup(Noruega, 1905-1985)

DETALL D'UN PAISATGE INVISIBLE DE NOVEMBRE

Al mig d'un pais de boira que s'anomena jo
hi ha un vell senyal de tràfic sense camí.

Allí s'està assenyalant amb la seva fletxa corcada
l'aiguamoll i els kilòmetres de boira.

Endebades busco noms i signes,
aiguaneu i pluja tot tot ho han esborrat.

Allí existí una vegada el lloc cap a on anava.
¿Quan desaparegué i quan em vaig perdre?

Vaig a les palpentes com un cec cap a aquella paraula
que m'assenyalaria el camí a casa meva.

Enmig del camí de boira que s'anomena jo
hi ha un senyal sense camí que m'espanta.

Bo Caperlan. L'Ocell de Foc.

Bo Carpelan (Finlàndia, 1926-2011)

L'Ocell de Foc

Un dia l'ocell de foc entrà volant a la saleta d'estar.
Mobles i parets varen restar completament devastats.
Per no parlar del silenci ulterior,
o del fum que tot just es va poder desallotjar
i va quedar enganxat llarg temps a la teulada dels somnis.

Gösta Ågren. Matí Tardoral.

Gösta Ågren ( Suècia, 1936)

MATÍ TARDORAL

De petit, vaig trobar una vegada
un déu moribund. Jeia immòbil
sobre les seves ales esperant
que el deixessin
en llibertat. L'home és
pols; només els déus poden morir.
A l'albada ell ja s'havia enfonsat
en una muntanya que ara tremolava
al compàs dels batecs del seu cor. Només els cordons
dels camins la mantenien unida. Dalt de tot,
a l'est, se li escampaven els intestins ardents
entre els núvols. Vaig  comprendre
que un déu utilitza tota
la realitat com a cos
quan pateix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que cap ocell
no podia morir tan profundament.
(Jär, 1988)

Kikí Dimoulà. La Coartada.

Kikí Dimoulà (Atenes, 6 de juny del 1931)

LA COARTADA

Sempre que et visito

tan sols ha canviat el temps que ha passat

d'una vegada a l'altra.

Pel que fa a la resta, sempre,

em fuig dels ulls un riu

ennuvolat que duu gravat el teu nom

-hi protegeixo el petit guió

entre dues dates

per tal que ningú es pensi que vas viure

una existència sense batejar-

tot seguit escombro les miques

de flors pansides, afegeixo

terra roja, no massa, allí on caigué la negra

i a la fi canvio la tulipa del candil,

per una altra de neta que duc.

Immediatament, tot just arribada a casa,

rento a consciència la bruta,

desinfectant-la amb lleixius

i amb la càustica escuma de l'horror que trec

quan em sacso vigorosament.

Amb guants i sempre mantenint el meu cos

a una bona distància del rentamans

per tal que no m'esquitxin les aigües mortes.

Amb un fregall d'aversió grato

els greixos enganxats als vidres

i al paladar de la flama morta

mentre la ràbia aixafa l'il·legal passejada

del cargol intrús, la violació

de la quietud propera.

Esbandeixo i esbandeixo amb fúria encesa

l'esforç que bull per tornar el vidre al principi

a l'alegre física de l'ús:

apaivagar la set.

I a la fi esdevé replendent, brilla:

tant com el meu hipocondríac desig de no voler morir.

Amat meu, considera-ho d'una altra manera:

quan l'amor no ha temut la mort?

(Traducció D. Miquel)

AGNETA ENCKELL. Sola amb el teu assassí

AGNETA ENCKELL (Finlàndia 1957)


Sola amb el teu assassí
¿has estat amb el teu hipnotitzador?

(sobretot el silenci: els sensibles dits sobre el coll
acaronant la nuca, una pressió tot just perceptible-)

¿has estat amb el teu hipnotitzador?
tu estàs relaxada, no penses en res, l'ànima
l'ànima cau a través de la teva cara, cobreix la teva cara, com
un vel, desvela-
tu caus.
¿sola amb el teu assassí?

tu caus
    caus
    caus

sola amb Déu? L'ànima s'aixeca al teu rostre, es parteix en dos

només una lleugera pressió-

Agneta Enckell. A les escales de l'església...

AGNETA ENCKELL (Finlàndia, 1957)


A les escales de l'església pardals que bateguen, som si fossin vius
la llum del sol omple de vegades l'espai de fiblades, la calor un
petit ocell cau un petit
cos d'ocell cau sense
cap sense
cap a través de la llum del sol, església com
pedra pedra
que batega com un diminut cos
viu/ a la llum

(Falla 1991)