Kikí Dimoulà (Atenes, 6 de juny del 1931)
LA COARTADA
Sempre que et visito
tan sols ha canviat el temps que ha passat
d'una vegada a l'altra.
Pel que fa a la resta, sempre,
em fuig dels ulls un riu
ennuvolat que duu gravat el teu nom
-hi protegeixo el petit guió
entre dues dates
per tal que ningú es pensi que vas viure
una existència sense batejar-
tot seguit escombro les miques
de flors pansides, afegeixo
terra roja, no massa, allí on caigué la negra
i a la fi canvio la tulipa del candil,
per una altra de neta que duc.
Immediatament, tot just arribada a casa,
rento a consciència la bruta,
desinfectant-la amb lleixius
i amb la càustica escuma de l'horror que trec
quan em sacso vigorosament.
Amb guants i sempre mantenint el meu cos
a una bona distància del rentamans
per tal que no m'esquitxin les aigües mortes.
Amb un fregall d'aversió grato
els greixos enganxats als vidres
i al paladar de la flama morta
mentre la ràbia aixafa l'il·legal passejada
del cargol intrús, la violació
de la quietud propera.
Esbandeixo i esbandeixo amb fúria encesa
l'esforç que bull per tornar el vidre al principi
a l'alegre física de l'ús:
apaivagar la set.
I a la fi esdevé replendent, brilla:
tant com el meu hipocondríac desig de no voler morir.
Amat meu, considera-ho d'una altra manera:
quan l'amor no ha temut la mort?
(Traducció D. Miquel)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada