MATÍ TARDORAL
De petit, vaig trobar una vegada
un déu moribund. Jeia immòbil
sobre les seves ales esperant
que el deixessin
en llibertat. L'home és
pols; només els déus poden morir.
A l'albada ell ja s'havia enfonsat
en una muntanya que ara tremolava
al compàs dels batecs del seu cor. Només els cordons
dels camins la mantenien unida. Dalt de tot,
a l'est, se li escampaven els intestins ardents
entre els núvols. Vaig comprendre
que un déu utilitza tota
la realitat com a cos
quan pateix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que cap ocell
no podia morir tan profundament.
(Jär, 1988)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada