Ja és hora que em desfaci del meu esllanguiment
de retrassada mental.
I vull que això passi en un ambient refinat.
Aquesta és la meva última voluntat.
I estic fermament decidida a respectar-la.
És per això pel que és molt important que sembli molt contenta quan
els grans magatzems NK obrin per fi la seva entrada principal.
És molt important que llavors sembli una desperta i extrovertida
cuidadora de nens in spe.
L'espatlla ben dreta i la cua cargolada
per tal que cap dels encarregats descobreixi la meva corrosiva mirada
rere les lentilles.
Sota les pesades parpelles.
Que el que més desitgen és tancar-se.
Per tal que cap dels responsables màxims comenci a sospitar
que jo no entenc que un no pot carregar-se de coses que
no té la més mínima intenció de pagar.
Un no pot emportar-se a ròssec elegants menjadors quan tothom sap
que un no està en condicions d'organitzar un bon sopar.
Un no pot de cap manera apropar-se a provar els llits
quan hi ha una multitud de parelles en bona forma física.
Un no pot sota cap pretext caure de genolls i plorant tontament i gesticulant amb les peludes extremitats abraçar-se a qualsevol cosa en un edifici abarrotat de maniquís hipocondríacs.
Si que es pot no obstant agafar l'escala mecànica que baixa a la secció de serveis si un es troba en aquesta necessitat.
A condició per suposat que un no pressioni el seu pobre baix ventre contra una persona que molt bé es pogués pensar que és famosa de la ràdio o de la televisió.
Però ningú té res a dir si una dona, potser fins i tot menstruant, es coli al lavabo de senyores una estona.
I s'hi estigui asseguda agafant aire.
Amb els marges de la boca plens de gelatina de gerds.
Esperant.
I mugint una mica.
Completament immòbil al seu dedins.
La qüestió és si algú se n'adona que e´s allí asseguda mentre el comerç està en ple auge i la major soledat possible ja ha fet la seva entrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada