Cecilie Løveid ( Noruega, 1951)Si jo fos un camp de sègol, i no una filla, i tu fossis un home que passeja.
Si m'haguessin sembrat fa temps i hagués crescut tant que el vent de l'est hagués pogut agafar-me ara i em fes onejar.
¿Hauries volgut submergir-te dins el meu onatge?
Sí, de sobte vas aparèixer tal i com t'havia somiat, amb el teu vestit blau
bigoti fosc i botes de canya alta, a l'extrem de mi.
Després te'n vas anar volant
amb el ventre tan a tocar del gra de sègol tan calent que feia olor de pa acabat de fer.
Em vaig obrir en llocs nous, en llargs passadissos serpejants, en onades més altes. Mentre volaves devies haver de fer una ullada al rellotge. Havies de saber amb certesa quant de temps havies estat levitant.
Vas deixar un forat rere teu a les espigues aixafades, l'aletejant petjada d'un cos en el moment de la caiguda.
Però jo tinc moltes hectàrees de terra i una fantasia que ha sobreviscut a un interminable número d'aventures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada