dijous, 24 de gener del 2013
Eeva Kilpi. El jove amant.
Eeva Kilpi ( Finlàndia, 1928 )
El jove amant.
Que un es faci vell no importa gens,
però, ¿com suportar
veure com comença a envellir el teu jove amant?
Calvície. Panxa. Desgana.
¿Per què no m'abandonaria a temps?
Jo ja tenia arrugues quan ens vam trobar
li recordava a sa mare,
li proporcionava una sensació de triomf i d'estupor,
encara podia amb una de vella com jo.
Però ara li estan sortint arrugues
i per això sí que no estic preparada.
Quan penso que hagués pogut tenir el record
d'un home jove, sense fer-se malbé...
I no és només això.
Totes les nits em tortura la idea que ell
encara més deteriorat
provoqui estupor vora la meva tomba
una mica apartat, abatut,
mal arreglat, i que ningú comprengui el que jo
vaig poder veure una vegada en ell.
I potser jo tampoc podria entendre-ho,
al cap i a la fi sóc un ésser humà.
Quan la terra fregui el meu taüt un matí fresc de rosada,
quan les pales sonin,
quan els joves estudiants de pantaló curt
em vagin tirant terra a sobre...
Te'n rius, Mort.
però jo, òbviament, et retorno un somriure.
Ennen kuolemaa, 1982
El jove amant.
Que un es faci vell no importa gens,
però, ¿com suportar
veure com comença a envellir el teu jove amant?
Calvície. Panxa. Desgana.
¿Per què no m'abandonaria a temps?
Jo ja tenia arrugues quan ens vam trobar
li recordava a sa mare,
li proporcionava una sensació de triomf i d'estupor,
encara podia amb una de vella com jo.
Però ara li estan sortint arrugues
i per això sí que no estic preparada.
Quan penso que hagués pogut tenir el record
d'un home jove, sense fer-se malbé...
I no és només això.
Totes les nits em tortura la idea que ell
encara més deteriorat
provoqui estupor vora la meva tomba
una mica apartat, abatut,
mal arreglat, i que ningú comprengui el que jo
vaig poder veure una vegada en ell.
I potser jo tampoc podria entendre-ho,
al cap i a la fi sóc un ésser humà.
Quan la terra fregui el meu taüt un matí fresc de rosada,
quan les pales sonin,
quan els joves estudiants de pantaló curt
em vagin tirant terra a sobre...
Te'n rius, Mort.
però jo, òbviament, et retorno un somriure.
Ennen kuolemaa, 1982
EEVA KILPI .Et deixaries follar per dues mil peles? em va dir...
EEVA KILPI ( finlandesa, nascuda el 1928)
Et deixaries follar per dues mil peles? em va dir
a la parada del bus, a les 0.42
envoltats de carrers buits i congelats.
Primer vaig negar amb el cap, però després li vaig dir:
Per diners, no, però si passes l'aspiradora i fregues els plats...
Aleshores ell, a la seva vegada, s'hi va negar
i es va donar mitja volta abatut i va seguir el seu camí.
Et deixaries follar per dues mil peles? em va dir
a la parada del bus, a les 0.42
envoltats de carrers buits i congelats.
Primer vaig negar amb el cap, però després li vaig dir:
Per diners, no, però si passes l'aspiradora i fregues els plats...
Aleshores ell, a la seva vegada, s'hi va negar
i es va donar mitja volta abatut i va seguir el seu camí.
dimarts, 22 de gener del 2013
Kristina Lung, "Vivim tan sols a,,,"
Kristina Lugn ( Suècia 1948)
Vivim tan sols a un
canvi sentimental
de l'abisme.
Tots vivim tan sols
a un salt intel.lectual
de l'Óssa major.
Ara em trobo
a només un bes llençat
des de la funerària.
Al meu costat hi tinc
una nena que crida
des de totes els cantons de la terra.
Vivim tan sols a un
canvi sentimental
de l'abisme.
Tots vivim tan sols
a un salt intel.lectual
de l'Óssa major.
Ara em trobo
a només un bes llençat
des de la funerària.
Al meu costat hi tinc
una nena que crida
des de totes els cantons de la terra.
Kristina Lugn. " Ja és hora que em desfaci..."
Cristina Lugn (Suècia 1948)
Ja és hora que em desfaci del meu esllanguiment
de retrassada mental.
I vull que això passi en un ambient refinat.
Aquesta és la meva última voluntat.
I estic fermament decidida a respectar-la.
És per això pel que és molt important que sembli molt contenta quan
els grans magatzems NK obrin per fi la seva entrada principal.
És molt important que llavors sembli una desperta i extrovertida
cuidadora de nens in spe.
L'espatlla ben dreta i la cua cargolada
per tal que cap dels encarregats descobreixi la meva corrosiva mirada
rere les lentilles.
Sota les pesades parpelles.
Que el que més desitgen és tancar-se.
Per tal que cap dels responsables màxims comenci a sospitar
que jo no entenc que un no pot carregar-se de coses que
no té la més mínima intenció de pagar.
Un no pot emportar-se a ròssec elegants menjadors quan tothom sap
que un no està en condicions d'organitzar un bon sopar.
Un no pot de cap manera apropar-se a provar els llits
quan hi ha una multitud de parelles en bona forma física.
Un no pot sota cap pretext caure de genolls i plorant tontament i gesticulant amb les peludes extremitats abraçar-se a qualsevol cosa en un edifici abarrotat de maniquís hipocondríacs.
Si que es pot no obstant agafar l'escala mecànica que baixa a la secció de serveis si un es troba en aquesta necessitat.
A condició per suposat que un no pressioni el seu pobre baix ventre contra una persona que molt bé es pogués pensar que és famosa de la ràdio o de la televisió.
Però ningú té res a dir si una dona, potser fins i tot menstruant, es coli al lavabo de senyores una estona.
I s'hi estigui asseguda agafant aire.
Amb els marges de la boca plens de gelatina de gerds.
Esperant.
I mugint una mica.
Completament immòbil al seu dedins.
La qüestió és si algú se n'adona que e´s allí asseguda mentre el comerç està en ple auge i la major soledat possible ja ha fet la seva entrada.
Ja és hora que em desfaci del meu esllanguiment
de retrassada mental.
I vull que això passi en un ambient refinat.
Aquesta és la meva última voluntat.
I estic fermament decidida a respectar-la.
És per això pel que és molt important que sembli molt contenta quan
els grans magatzems NK obrin per fi la seva entrada principal.
És molt important que llavors sembli una desperta i extrovertida
cuidadora de nens in spe.
L'espatlla ben dreta i la cua cargolada
per tal que cap dels encarregats descobreixi la meva corrosiva mirada
rere les lentilles.
Sota les pesades parpelles.
Que el que més desitgen és tancar-se.
Per tal que cap dels responsables màxims comenci a sospitar
que jo no entenc que un no pot carregar-se de coses que
no té la més mínima intenció de pagar.
Un no pot emportar-se a ròssec elegants menjadors quan tothom sap
que un no està en condicions d'organitzar un bon sopar.
Un no pot de cap manera apropar-se a provar els llits
quan hi ha una multitud de parelles en bona forma física.
Un no pot sota cap pretext caure de genolls i plorant tontament i gesticulant amb les peludes extremitats abraçar-se a qualsevol cosa en un edifici abarrotat de maniquís hipocondríacs.
Si que es pot no obstant agafar l'escala mecànica que baixa a la secció de serveis si un es troba en aquesta necessitat.
A condició per suposat que un no pressioni el seu pobre baix ventre contra una persona que molt bé es pogués pensar que és famosa de la ràdio o de la televisió.
Però ningú té res a dir si una dona, potser fins i tot menstruant, es coli al lavabo de senyores una estona.
I s'hi estigui asseguda agafant aire.
Amb els marges de la boca plens de gelatina de gerds.
Esperant.
I mugint una mica.
Completament immòbil al seu dedins.
La qüestió és si algú se n'adona que e´s allí asseguda mentre el comerç està en ple auge i la major soledat possible ja ha fet la seva entrada.
Astrid Hjertenæs Andersen. Cavalls Sota a pluja,
Astrid Hjertenæs Andersen (Noruega,1915-1985)
CAVALLS SOTA LA PLUJA
Quan la meva ment és plena de somnis,
més obscurs, més remots
d'allò que pot explicar el meu pensament,
més salvatges, més ardents
que allò que pot comprendre el meu cor,
només vull quedar-me sota la pluja
com els cavalls s'estan sota la pluja
en una plana extensa i sucosa,
entre muntanyes pesants, com les d'aquí.
Estar-me immòbil i sentir que el cos xucla
aquesta frescor, aquesta força, aquesta humitat,
que en rierols impetuosos em regalima
per la cara, pel cabell, per les mans.
Assemblar-me al bosc que xucla
com un nen, els pits del cel.
Assemblar-me a l'esplanada, plena de dolçor,
que batega amb castos desitjos.
Com s'estan els cavalls sota la pluja,
inclinats, amb els flancs molls,
deixant que l'olor a terra i humitat
els recorri amb força i dolçor la ment,
així vull estar, i d'aquesta manera única, ser
i deixar que caigui el plugim del cel,
fins que el pensament lliure ja de febre
porti els somnis a la claredat
en una calma resistent i silenciosa.
De Unge Søylene(1948)
CAVALLS SOTA LA PLUJA
Il·lustració d'Astrid H.A. |
més obscurs, més remots
d'allò que pot explicar el meu pensament,
més salvatges, més ardents
que allò que pot comprendre el meu cor,
només vull quedar-me sota la pluja
com els cavalls s'estan sota la pluja
en una plana extensa i sucosa,
entre muntanyes pesants, com les d'aquí.
Estar-me immòbil i sentir que el cos xucla
aquesta frescor, aquesta força, aquesta humitat,
que en rierols impetuosos em regalima
per la cara, pel cabell, per les mans.
Assemblar-me al bosc que xucla
com un nen, els pits del cel.
Assemblar-me a l'esplanada, plena de dolçor,
que batega amb castos desitjos.
Com s'estan els cavalls sota la pluja,
inclinats, amb els flancs molls,
deixant que l'olor a terra i humitat
els recorri amb força i dolçor la ment,
així vull estar, i d'aquesta manera única, ser
i deixar que caigui el plugim del cel,
fins que el pensament lliure ja de febre
porti els somnis a la claredat
en una calma resistent i silenciosa.
De Unge Søylene(1948)
diumenge, 20 de gener del 2013
Inger Hagerup. Detall d'un paisatge invisible de Novembre.
Inger Hagerup(Noruega, 1905-1985)
DETALL D'UN PAISATGE INVISIBLE DE NOVEMBRE
Al mig d'un pais de boira que s'anomena jo
hi ha un vell senyal de tràfic sense camí.
Allí s'està assenyalant amb la seva fletxa corcada
l'aiguamoll i els kilòmetres de boira.
Endebades busco noms i signes,
aiguaneu i pluja tot tot ho han esborrat.
Allí existí una vegada el lloc cap a on anava.
¿Quan desaparegué i quan em vaig perdre?
Vaig a les palpentes com un cec cap a aquella paraula
que m'assenyalaria el camí a casa meva.
Enmig del camí de boira que s'anomena jo
hi ha un senyal sense camí que m'espanta.
DETALL D'UN PAISATGE INVISIBLE DE NOVEMBRE
Al mig d'un pais de boira que s'anomena jo
hi ha un vell senyal de tràfic sense camí.
Allí s'està assenyalant amb la seva fletxa corcada
l'aiguamoll i els kilòmetres de boira.
Endebades busco noms i signes,
aiguaneu i pluja tot tot ho han esborrat.
Allí existí una vegada el lloc cap a on anava.
¿Quan desaparegué i quan em vaig perdre?
Vaig a les palpentes com un cec cap a aquella paraula
que m'assenyalaria el camí a casa meva.
Enmig del camí de boira que s'anomena jo
hi ha un senyal sense camí que m'espanta.
Bo Caperlan. L'Ocell de Foc.
Bo Carpelan (Finlàndia, 1926-2011)
L'Ocell de Foc
Un dia l'ocell de foc entrà volant a la saleta d'estar.
Mobles i parets varen restar completament devastats.
Per no parlar del silenci ulterior,
o del fum que tot just es va poder desallotjar
i va quedar enganxat llarg temps a la teulada dels somnis.
L'Ocell de Foc
Un dia l'ocell de foc entrà volant a la saleta d'estar.
Mobles i parets varen restar completament devastats.
Per no parlar del silenci ulterior,
o del fum que tot just es va poder desallotjar
i va quedar enganxat llarg temps a la teulada dels somnis.
Gösta Ågren. Matí Tardoral.
Gösta Ågren ( Suècia, 1936)
MATÍ TARDORAL
De petit, vaig trobar una vegada
un déu moribund. Jeia immòbil
sobre les seves ales esperant
que el deixessin
en llibertat. L'home és
pols; només els déus poden morir.
A l'albada ell ja s'havia enfonsat
en una muntanya que ara tremolava
al compàs dels batecs del seu cor. Només els cordons
dels camins la mantenien unida. Dalt de tot,
a l'est, se li escampaven els intestins ardents
entre els núvols. Vaig comprendre
que un déu utilitza tota
la realitat com a cos
quan pateix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que cap ocell
no podia morir tan profundament.
(Jär, 1988)
MATÍ TARDORAL
De petit, vaig trobar una vegada
un déu moribund. Jeia immòbil
sobre les seves ales esperant
que el deixessin
en llibertat. L'home és
pols; només els déus poden morir.
A l'albada ell ja s'havia enfonsat
en una muntanya que ara tremolava
al compàs dels batecs del seu cor. Només els cordons
dels camins la mantenien unida. Dalt de tot,
a l'est, se li escampaven els intestins ardents
entre els núvols. Vaig comprendre
que un déu utilitza tota
la realitat com a cos
quan pateix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que cap ocell
no podia morir tan profundament.
(Jär, 1988)
divendres, 18 de gener del 2013
Kikí Dimoulà. La Coartada.
Kikí Dimoulà (Atenes, 6 de juny del 1931)
LA COARTADA
Sempre que et visito
tan sols ha canviat el temps que ha passat
d'una vegada a l'altra.
Pel que fa a la resta, sempre,
em fuig dels ulls un riu
ennuvolat que duu gravat el teu nom
-hi protegeixo el petit guió
entre dues dates
per tal que ningú es pensi que vas viure
una existència sense batejar-
tot seguit escombro les miques
de flors pansides, afegeixo
terra roja, no massa, allí on caigué la negra
i a la fi canvio la tulipa del candil,
per una altra de neta que duc.
Immediatament, tot just arribada a casa,
rento a consciència la bruta,
desinfectant-la amb lleixius
i amb la càustica escuma de l'horror que trec
quan em sacso vigorosament.
Amb guants i sempre mantenint el meu cos
a una bona distància del rentamans
per tal que no m'esquitxin les aigües mortes.
Amb un fregall d'aversió grato
els greixos enganxats als vidres
i al paladar de la flama morta
mentre la ràbia aixafa l'il·legal passejada
del cargol intrús, la violació
de la quietud propera.
Esbandeixo i esbandeixo amb fúria encesa
l'esforç que bull per tornar el vidre al principi
a l'alegre física de l'ús:
apaivagar la set.
I a la fi esdevé replendent, brilla:
tant com el meu hipocondríac desig de no voler morir.
Amat meu, considera-ho d'una altra manera:
quan l'amor no ha temut la mort?
(Traducció D. Miquel)
dijous, 17 de gener del 2013
AGNETA ENCKELL. Sola amb el teu assassí
AGNETA ENCKELL (Finlàndia 1957)
Sola amb el teu assassí
¿has estat amb el teu hipnotitzador?
(sobretot el silenci: els sensibles dits sobre el coll
acaronant la nuca, una pressió tot just perceptible-)
¿has estat amb el teu hipnotitzador?
tu estàs relaxada, no penses en res, l'ànima
l'ànima cau a través de la teva cara, cobreix la teva cara, com
un vel, desvela-
tu caus.
¿sola amb el teu assassí?
tu caus
caus
caus
sola amb Déu? L'ànima s'aixeca al teu rostre, es parteix en dos
només una lleugera pressió-
Sola amb el teu assassí
¿has estat amb el teu hipnotitzador?
(sobretot el silenci: els sensibles dits sobre el coll
acaronant la nuca, una pressió tot just perceptible-)
¿has estat amb el teu hipnotitzador?
tu estàs relaxada, no penses en res, l'ànima
l'ànima cau a través de la teva cara, cobreix la teva cara, com
un vel, desvela-
tu caus.
¿sola amb el teu assassí?
tu caus
caus
caus
sola amb Déu? L'ànima s'aixeca al teu rostre, es parteix en dos
només una lleugera pressió-
Agneta Enckell. A les escales de l'església...
AGNETA ENCKELL (Finlàndia, 1957)
A les escales de l'església pardals que bateguen, som si fossin vius
la llum del sol omple de vegades l'espai de fiblades, la calor un
petit ocell cau un petit
cos d'ocell cau sense
cap sense
cap a través de la llum del sol, església com
pedra pedra
que batega com un diminut cos
viu/ a la llum
(Falla 1991)
A les escales de l'església pardals que bateguen, som si fossin vius
la llum del sol omple de vegades l'espai de fiblades, la calor un
petit ocell cau un petit
cos d'ocell cau sense
cap sense
cap a través de la llum del sol, església com
pedra pedra
que batega com un diminut cos
viu/ a la llum
(Falla 1991)
dimecres, 16 de gener del 2013
ANNE SEXTON, recitant a casa seva., !era part
Agneta Enckell. Com va ocórrer.
AGNETA ENCKELL (Finlàndia 1957)
Com va ocórrer: ella va mantenir la seva integritat; la seva integritat, sí,escolta tu, i la seva vulnerabilitat, les llàgrimes li corrien sovint galtes avall, relliscant-li per la cara: ella no plorava mai
Com va ocórrer: ella va mantenir la seva integritat; la seva integritat, sí,escolta tu, i la seva vulnerabilitat, les llàgrimes li corrien sovint galtes avall, relliscant-li per la cara: ella no plorava mai
es donava generosament a estranys, homes casats, aventurers, els amics de les seves amigues, a les seves amigues
ella estimava, si, estimava,
ella els deixava, i amb gust, que li fessin mal, però mai molt i al mateix temps
mai va creure en ningú, es deixava trair constantment
un somriure lleuger descansava al seu rostre, com una palometa
voleiava per tot el seu cos, es repetia,
com un feliç record de la infantesa
ella era com una carència, en si
una pèrdua sempre present
una pèrdua mai esquiva, amb un somriure lleuger
ella era aquell tipus de dona que un no aguanta ¿tal vegada
se la podria aniquilar?
se la podria aniquilar?
Ella ho va notar. S'aniquilà a ella mateixa
va ser en la llum blava d'un crepuscle primaveral, es va treure les ulleres de sol:
va ser en la llum blava d'un crepuscle primaveral, es va treure les ulleres de sol:
els seus ulls van resplendir ( ¡brillantor!) va creuar el carrer, amb
un lleuger somriure es va tirar el cabell cap a enrere, es va posar les ulleres
de sol, va desaparèixer, una esquena a poc a poc allunyant-se.
(Falla 1991)
(Falla 1991)
Eeva.Liisa Manner. Res.
EEVA-LIISA MANNER (1921-1995)
RES
"No es pot viure sense amor"
"Sí que es pot" vaig dir
... i em vaig vestir de dol
per a l'últim ball de disfresses.
Tenia la boca plena de pols
com si se m'hagués eixugat de tant plorar(tot i que en 50 anys no havia vessat ni una llàgrima).
No vull el vostre cel, companys,
les irreals promeses, els falsos amics,
el carrers de besos,
les mentides d'espills fugissers.
Vull rompre l'últim segell,
la lluna que no dóna llum,
la nit en què no brilla res.
RES
"No es pot viure sense amor"
"Sí que es pot" vaig dir
... i em vaig vestir de dol
per a l'últim ball de disfresses.
Tenia la boca plena de pols
com si se m'hagués eixugat de tant plorar(tot i que en 50 anys no havia vessat ni una llàgrima).
No vull el vostre cel, companys,
les irreals promeses, els falsos amics,
el carrers de besos,
les mentides d'espills fugissers.
Vull rompre l'últim segell,
la lluna que no dóna llum,
la nit en què no brilla res.
Eeva-Liisa Manner. Vaig creure que era una carta tirada sota el porxo...
EEVA-LIISA MANNER (Finlàndia 1921-1995)
Vaig creure que era una carta tirada sota el porxo,
però era només la resplendor de la lluna.
Vaig recollir la llum, de terra.
Que n'era d'ingràvida, la llum de la lluna,
... i tot s'anava enfonsant, com ferro, allí a la vora.
Del llibre Kuolleeet vedet, 1977
Vaig creure que era una carta tirada sota el porxo,
però era només la resplendor de la lluna.
Vaig recollir la llum, de terra.
Que n'era d'ingràvida, la llum de la lluna,
... i tot s'anava enfonsant, com ferro, allí a la vora.
Del llibre Kuolleeet vedet, 1977
Cecilie Løveid . Sègol.
SÈGOL ( de Sug, 1979)
Si jo fos un camp de sègol, i no una filla, i tu fossis un home que passeja.
Si m'haguessin sembrat fa temps i hagués crescut tant que el vent de l'est hagués pogut agafar-me ara i em fes onejar.
¿Hauries volgut submergir-te dins el meu onatge?
Sí, de sobte vas aparèixer tal i com t'havia somiat, amb el teu vestit blau
bigoti fosc i botes de canya alta, a l'extrem de mi.
Després te'n vas anar volant
amb el ventre tan a tocar del gra de sègol tan calent que feia olor de pa acabat de fer.
Em vaig obrir en llocs nous, en llargs passadissos serpejants, en onades més altes. Mentre volaves devies haver de fer una ullada al rellotge. Havies de saber amb certesa quant de temps havies estat levitant.
Vas deixar un forat rere teu a les espigues aixafades, l'aletejant petjada d'un cos en el moment de la caiguda.
Però jo tinc moltes hectàrees de terra i una fantasia que ha sobreviscut a un interminable número d'aventures.
Si jo fos un camp de sègol, i no una filla, i tu fossis un home que passeja.
Si m'haguessin sembrat fa temps i hagués crescut tant que el vent de l'est hagués pogut agafar-me ara i em fes onejar.
¿Hauries volgut submergir-te dins el meu onatge?
Sí, de sobte vas aparèixer tal i com t'havia somiat, amb el teu vestit blau
bigoti fosc i botes de canya alta, a l'extrem de mi.
Després te'n vas anar volant
amb el ventre tan a tocar del gra de sègol tan calent que feia olor de pa acabat de fer.
Em vaig obrir en llocs nous, en llargs passadissos serpejants, en onades més altes. Mentre volaves devies haver de fer una ullada al rellotge. Havies de saber amb certesa quant de temps havies estat levitant.
Vas deixar un forat rere teu a les espigues aixafades, l'aletejant petjada d'un cos en el moment de la caiguda.
Però jo tinc moltes hectàrees de terra i una fantasia que ha sobreviscut a un interminable número d'aventures.
Cecilie Løveid. Rosa Silvestre Captiva.
Cecilie Løveid ( Noruega, 1951)
ROSA SILVESTRE CAPTIVA
Al jardí, una rosa silvestre captiva. Beu.
Katinka. És al jardí i no té por
que intentin queixalejar-la les pomes. S'aixeca
la faldilla per veure. Li ha vingut la regla.
Katinka es dóna pressa per pujar. Es pregunta:
... Què hagués fet de viure
en temps passats?
Què hagués fet? Arrossega al seu pas una branqueta
de liles. Mira dolçament la casa pintada de blau
amb el cotxe davant. Hi ha de passar. A la casa hi viuun ós molt gran.
I al seu entorn es va fent fosc. Quan
arribi a casa seva taparà el forat i es posarà
al llit.
LLavors surt l'ós de la seva casa blava.
Va caminant cap a ella. Sembla que li agradi la sang. Nyam
nyam, diu. Quina nena tan apetitosa tinc de veïna.
Més tard tot és silenci i música oblidada.
(de Fanget villrose 1977)
ROSA SILVESTRE CAPTIVA
Al jardí, una rosa silvestre captiva. Beu.
Katinka. És al jardí i no té por
que intentin queixalejar-la les pomes. S'aixeca
la faldilla per veure. Li ha vingut la regla.
Katinka es dóna pressa per pujar. Es pregunta:
... Què hagués fet de viure
en temps passats?
Què hagués fet? Arrossega al seu pas una branqueta
de liles. Mira dolçament la casa pintada de blau
amb el cotxe davant. Hi ha de passar. A la casa hi viuun ós molt gran.
I al seu entorn es va fent fosc. Quan
arribi a casa seva taparà el forat i es posarà
al llit.
LLavors surt l'ós de la seva casa blava.
Va caminant cap a ella. Sembla que li agradi la sang. Nyam
nyam, diu. Quina nena tan apetitosa tinc de veïna.
Més tard tot és silenci i música oblidada.
(de Fanget villrose 1977)
EEVA KILPI, Digues-me si et molesto.
EDITH SÖDEGRAN. Cap al tard refresca el dia.
EDITH SÖDEGRAN ( Finlàndia 1892-1923)
CAP AL TARD REFRESCA EL DIA
I
Cap al tard refresca el dia...
Beu la calor de la meva mà,
la meva mà te la mateixa sang que la primavera.
Pren la meva mà, pren el meu braç blanc,
pren l'enyorança de les meves delicades espatlles...
... Fóra meravellós sentir
una sola nit, una nit com aquesta,
el pes del teu cap sobre el meu pit.
II
Vas llençar la roja rosa del teu amor
a la meva blanca falda.-
la subjecto amb mans ardents,
la roja rosa del teu amor que aviat es marcirà.
Oh, sobirà d'ulls freds,
accepto la corona que em dónes,
la corona que em doblega el cap cap al cor.
III
Avui per primera vegada he vist el meu senyor,
tremolant l'he reconegut immediatament.
Ja sento la seva pesada mà sobre el meu braç ingràvid.
¿On para el meu riure infantil i virginal,
la meva llibertat de dona amb el cap alt?
Ja sento la seva abraçada ferma al meu cos palpitant,
ja escolto el dur so de la realitat
contra els meus fràgils, fràgils somnis.
IV
Buscaves una flor
i has trobat un fruit.
Buscaves una font
i has trobat un mar.
Buscaves una dona
i has trobat una ànima-
estàs decepcionat.
CAP AL TARD REFRESCA EL DIA
I
Cap al tard refresca el dia...
Beu la calor de la meva mà,
la meva mà te la mateixa sang que la primavera.
Pren la meva mà, pren el meu braç blanc,
pren l'enyorança de les meves delicades espatlles...
... Fóra meravellós sentir
una sola nit, una nit com aquesta,
el pes del teu cap sobre el meu pit.
II
Vas llençar la roja rosa del teu amor
a la meva blanca falda.-
la subjecto amb mans ardents,
la roja rosa del teu amor que aviat es marcirà.
Oh, sobirà d'ulls freds,
accepto la corona que em dónes,
la corona que em doblega el cap cap al cor.
III
Avui per primera vegada he vist el meu senyor,
tremolant l'he reconegut immediatament.
Ja sento la seva pesada mà sobre el meu braç ingràvid.
¿On para el meu riure infantil i virginal,
la meva llibertat de dona amb el cap alt?
Ja sento la seva abraçada ferma al meu cos palpitant,
ja escolto el dur so de la realitat
contra els meus fràgils, fràgils somnis.
IV
Buscaves una flor
i has trobat un fruit.
Buscaves una font
i has trobat un mar.
Buscaves una dona
i has trobat una ànima-
estàs decepcionat.
EDITH SÖDEGRAN. Déu
EDITH SÖDEGRAN ( Finlàndia 1892-1923)
DÉU
Déu és un llit, en ell descansem estirats dins l'univers,
purs com àngels, responent amb ulls d'un blau de sant la salutació de les estrelles;
Déu és un coixí on recolzem el cap, Déu és un suport per al nostre peu;
Déu és una reserva de força i una obscuritat virginal;
Déu és l'ànima immaculada de l'inadvertit i el cos ja corrupte de l'inimaginat;
Déu és l'aigua estancada de l'eternitat;
Déu és la fecunda llavor del Nores, i el grapat de cendra dels móns cremats;Déu és les miríades d'insectes i l'èxtasi de les roses;
Déu és un columpi buit entre el Nores i l'Univers;
Déu és una presó per a les ànimes lliures;
Déu és una arpa per a la mà de la més violenta còlera;
!Déu és allò que l'anhel pot fer baixar a la terra!
(Dikter 1916)
Edith amb Déu als Braços. |
DÉU
Déu és un llit, en ell descansem estirats dins l'univers,
purs com àngels, responent amb ulls d'un blau de sant la salutació de les estrelles;
Déu és un coixí on recolzem el cap, Déu és un suport per al nostre peu;
Déu és una reserva de força i una obscuritat virginal;
Déu és l'ànima immaculada de l'inadvertit i el cos ja corrupte de l'inimaginat;
Déu és l'aigua estancada de l'eternitat;
Déu és la fecunda llavor del Nores, i el grapat de cendra dels móns cremats;Déu és les miríades d'insectes i l'èxtasi de les roses;
Déu és un columpi buit entre el Nores i l'Univers;
Déu és una presó per a les ànimes lliures;
Déu és una arpa per a la mà de la més violenta còlera;
!Déu és allò que l'anhel pot fer baixar a la terra!
(Dikter 1916)
ANNE SEXTON. Carta a la seva filla.
ANNE SEXTON... Carta que va escriure el 1969 a la seva filla Linda
Div. — 2:45 P.M.
Anne Sexton i la seva filla Linda. |
Div. — 2:45 P.M.
Estimada Linda,
Estic enmig d'un vol a St Louis per donar una lectura. Anava llegint un article del New Yorker que em va fer pensar en ma mare i sola al seient li vaig xiuxiuejar "Ho sé, mare, ho sé."
(Troba un "boli"!) I vaig pensar en tu- algun dia volant cap algun lloc tota sola i jo potser morta i tu desitjant parlar amb mi.I vull parlar amb tu una altra vegada.(Linda, potser no serà volant, potser serà a la teva pròpia taula de la cuina prenent te algun vespre quan tu en tinguis 40. En qualsevol moment.) I vull dir-t'ho de nou.
1r, T'estimo
2n. Mai m'has defraudat.
3r. Ho sé. Hi vaig ser una vegada. Jo també, en tenia 40 i una mare morta a qui encara necessitava.
Aquest és el meu missatge per a la Linda dels 40 anys. No importa el que passi sempre seràs el meu ocellet xerraire, la meva especial Linda Gray. La vida no és fàcil.És espantosament solitari. Ja ho sé. Ara tu també ho saps - allà on estiguis, Linda, parlant amb mi. Però he tingut una bona vida - Vaig escriure trista - però vaig viure fins a l'extrem. Tu també, Linda - Viu al màxim! Fins a dalt.T'estimo, Linda dels 40, i m'encanta el que fas, el que descobreixes, el que ets! - Siguis la teva pròpia dona. Pertany als qui estimes. Parla amb els meus poemes, i parla al seu cor - Sóc en tots dos: si em necessites.Vaig mentir, Linda. M'estimava la meva mare i ella m'estimava a mi. Ella mai em va protegir, però la trobo a faltar, de manera que he de negar que no ens haguéssim estimat. Anne beneita! És el que hi ha!
XOXOXO
Mom
Estic enmig d'un vol a St Louis per donar una lectura. Anava llegint un article del New Yorker que em va fer pensar en ma mare i sola al seient li vaig xiuxiuejar "Ho sé, mare, ho sé."
(Troba un "boli"!) I vaig pensar en tu- algun dia volant cap algun lloc tota sola i jo potser morta i tu desitjant parlar amb mi.I vull parlar amb tu una altra vegada.(Linda, potser no serà volant, potser serà a la teva pròpia taula de la cuina prenent te algun vespre quan tu en tinguis 40. En qualsevol moment.) I vull dir-t'ho de nou.
1r, T'estimo
2n. Mai m'has defraudat.
3r. Ho sé. Hi vaig ser una vegada. Jo també, en tenia 40 i una mare morta a qui encara necessitava.
Aquest és el meu missatge per a la Linda dels 40 anys. No importa el que passi sempre seràs el meu ocellet xerraire, la meva especial Linda Gray. La vida no és fàcil.És espantosament solitari. Ja ho sé. Ara tu també ho saps - allà on estiguis, Linda, parlant amb mi. Però he tingut una bona vida - Vaig escriure trista - però vaig viure fins a l'extrem. Tu també, Linda - Viu al màxim! Fins a dalt.T'estimo, Linda dels 40, i m'encanta el que fas, el que descobreixes, el que ets! - Siguis la teva pròpia dona. Pertany als qui estimes. Parla amb els meus poemes, i parla al seu cor - Sóc en tots dos: si em necessites.Vaig mentir, Linda. M'estimava la meva mare i ella m'estimava a mi. Ella mai em va protegir, però la trobo a faltar, de manera que he de negar que no ens haguéssim estimat. Anne beneita! És el que hi ha!
XOXOXO
Mom
SIRKKA TURKKA. Mil metres de neu damunt del cor.
SIRKKA TURKKA (Finlàndia 1939)
Mil metres de neu damunt del cor.
Mil metres de neu damunt del cor.
Les estrelles tornen a ser com una queixa, una balada, i cap al tard
els gossos afinen els seus violins esquerdats.
Jo no deixo que se m'apropi la pena,
no la deixo apropar-se a mi.
Mil metres de neu damunt del cor.
Vaig mormolant dins meu, pel carrer
canto en veu alta.
De vegades em veig passar, amb barret al cap,
entremig del vent, i amb alguna idea escabellada.
Parlo de mort quan vull dir vida. Vago amb els papers
desordenats, no tinc ni una sola teoria, només un gos que blasfema.
Si demano aiguardent, em porten gelat,
no obstant està clar que sóc espanyola, amb el naixement del pèl baix,
d'aquesta manera, de veritat que
no semblo d'aquí.
Suo, tot intentant parlar, i entretant
Suo, tot intentant parlar, i entretant
tremolo.
Quasi més que la mort lamento el meu naixement.
I tot el que demano
és mil metres de neu damunt del cor.
SIRKKA TURKKA. M'he aprimat pel que veig.
SIRKKA TURKKA ( Finlàndia, 1939)
M'he aprimat pel que veig. Però com.
M'he aprimat pel que veig. Però com.
Porto en el polze adequat
L'un fet amb un ganivet de ferrar, l'altre
amb un ullal.
De les cicatrius neix la vida
i el cor és una fosa comuna encara oberta
plena de la tela gris dels plors,
soroll metàl.lic de medalles d'identitat al vent.
Sempre a la tardor, temps de matança de paons,
corro en un trineu de quatre gossos,el cinquè
salta vora meu com cavall de reserva
quan un vent fred rodeja els boscos
i als camps cremen fogueres ben vigilades.
Així de fogosos són els cavalls de la batalla de la mort,
petits i iracunds, i el vent de la tardor
roig com la sang, com els arbres.
SIRKKA TURKKA.Torna, petita Sheba
SIRKKA TURKKA (Finlàndia 1939)
Torna, petita Sheba.
Torna, petita Sheba
Torna, petita Sheba.
Sempre
estic pensant en tu.
Els
meus ulls miren fixament cap a endavant,
el
rostre se m'enfosqueix, el vespre s'ha enfosquit dins la nit.
Ets
un pi gegant entre els arbres del parc,
el
teu serè equilibri
suporta
una llum invisible.
Igualment
el meu cor suporta un dolor invisible.
És
de nit, l'ombra de la lluna toca la terra.
Els
arbres es van cobrint de plata
i
jo escric això com un pres
dins
la presó del meu cor.
Les
teves orelles inclinades
son
les orelles dels animals savatges
i
escolten, sí.
Sheba,
t'està cridant el meu cor,
cada
batec, sense descans:
Torna,
petita Sheva.
(1986).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)